L’editorial a R e T é ha publicat aquest agost l’última obra de l’escriptora xilena Isabel Allende.A mi m’agrada l’emotivitat, la passió i la ironia de la seva obra, però el que em crida especialment l’atenció, són els esperits que envolten cada llibre, és a dir, la percepció de la seva vida.
Jo sóc una persona molt poruga, sempre he tingut molta por del més enllà (no de la mort, sempre i quan tots tinguem la mateixa condició de morts) però sí mentre jo estigui viva i puguin envoltar-me els esperits dels morts. Sembla una cosa infantil i que, en fer-me adulta ho hagi de superar. Simplement penso que he fet un procés de racionalització mental i de dissimulació davant dels adults que m’envolten. I és ben curiós, perquè en realitat penso que som pols còsmica i racionalment i definitivament no penso que existeixi un més enllà (ni dels cristians ni dels budistes) sinó una transformació a una part del cosmos (vés a saber quina i perquè aquella i no una altra) de forma infinita. Però els esperits em continuen fent por, o la idea de l’esperit dolent. El que sí que m’ha passat és una transformació a mesura que la gent que m’estimo va desapareixent i m’adono que em vaig apropant al món espiritual de
La suma de los dias no és la segona part de Paula però sí parteix de la segona setmana del desembre de 1992, quan van escampar les cendres de Paula per un bosc de Califòrnia. Són unes altres memòries, és el mateix esperit, l’esperit de la filla morta que acompanya a Isabel. Un esperit, però, que no fa por, un esperit que l’acompanya i que no deixarà mai enrere perquè encara forma part d’ella i dels seus lectors mentre sigui viva. El recomano molt especialment per la sensibilitat i franquesa amb que s’expressa, pel llenguatge àgil i lleuger i per les vivències (amors, separacions, fills, nets, llibres, amics, sentiments...) del dia a dia.
Cèlia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada