El dia 16 de desembre ens trobem per parlar de La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.
Per si us voleu inspirar abans o després de llegir el llibre us recomano:
Margarida Aritzeta
L'Espolsada
Fina Llorca
Òscar Rocabert
Al palau Robert de Barcelona es va fer enguany una exposició sobre la seva obra.
D'altres morts de primavera: Praga
5 comentaris:
Gràcies per l'enllaç a Barcelona Review.
Salutacions ben cordials.
Òscar Rocabert
oscar@victimaibotxi.com
Hem llegit "La mort i la primavera". A la majoria no ens ha acabat de fer el pes aquesta novel•la pòstuma tan "peculiar" de la M. Rodoreda. El que ha quedat clar és que no ens ha deixat indiferents. Alguns, fins i tot, han gaudit llegint-la. Personalment la dono per ben llegida ja que m’ha servit força per conèixer una Rodoreda que no m’esperava i tot i que no he disfrutat massa durant la lectura, he tret imatges que seran difícils d’oblidar: Un cementiri on els morts són enterrats en arbres i se’ls omple la boca de ciment, un poblet de muntanya pintat de color rosa on per sota hi transcorre un riu misteriós, un pres que renilla com els cavalls tancat en una gàbia, un senyor que viu en una casa dalt d’un roquisser cobert d’heura que vigila el poble, unes dones embarassades que van amb els ulls embenats... i entre tot això la vida d’un xicot que presencia el suïcidi del seu pare i es queda en companyia de la seva marastra, amb qui conviurà i amb qui compartirà la casa i els dies.
Carregada de simbolismes, aquesta és una història inquietant, que t’angoixa mentre llegeixes però que també t’atrapa. Abelles, papallones , glicines, roses de gos, heura, flors, rius, boscos, muntanyes, trossos de natura que envolten i defineixen la vida d’uns vilatans que festegen les morts i mengen cavalls i eugues. Ànimes, ombres, cares, vells, homes i dones en un lloc ignot on sembla que el temps no existeix. Una criatura que arriba a aquest lloc inhòspit i despietat sense ser volguda però que quan mor desperta els sentiments del pare que plora per la tristesa d’aquesta vida i també vol morir.
Finalment el xicot, escollit pel poble per ser entregat al riu, sobreviu a l’ofec d’una aigua rebel que li acaba prenent el poc que li queda i segueix el camí del pare...un forat en un arbre i un punxó:
“No puc canviar res de la meva vida. La mort va fugir pel cor i quan ja vaig tenir la mort a dintre em vaig morir...”
Aquestes són les darreres paraules de la novel•la, que ben be podrien haver estat unes altres, ja que l’autora va deixar aquest llibre sense acabar i mai podrem saber si realment aquest era el final que pretenia.
Escrita amb un llenguatge dur i aspre, lluny d’expressions fàcils i paraules senzilles, tot un repte per als qui vulguin aprofundir en el món literari de la Mercè Rodoreda.
Ep. La frase final, és, en principi: "La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir...". Aquest "no" ho canvia tot, no?
Òscar Rocabert
oscar@victimaibotxi.com
Molt bona crítica,mereix ser publicada.
Gràcies per l'observació Òscar, ja deia jo que és complicat aquest llibre! fins i tot de copiar.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada